Les Coves d'Artà no només són un reclam turístic. Aquest paisatge subterrani és el resultat d'una llarga i complexa història geològica que l'ha anat modelant. La cova està situada en roques calcàries (formades majoritàriament per carbonat de calci, CaCO3) que van sedimentar al fons d'antics mars, durant el període Juràssic, ara fa entre 200 i 150 milions d'anys. Les roques inclouen restes de closques i esquelets dels organismes que vivien en aquells mars.
Amb el temps, aquests sediments marins van sortir a la superfície fa uns 15 milions d'anys quan es van formar les grans cadenes muntanyoses dels Alps i els Pirineus. En aquesta època, com a conseqüència del xoc entre el continent africà i europeu, les grans forces geològiques van elevar, deformar i fracturar aquestes roques marines. D'aquesta forma, la roca calcària compacta ha quedat compartimentada per milers de fractures i discontinuïtats, que han permès la penetració de les aigües d'infiltració.
Aquestes fractures de la roca són ben visibles al sostre de la cova, on s'observa que les estalactites estan alineades seguint les discontinuïtats dels materials rocosos juràssics.
Es tracta de la dissolució de la roca calcària per part de les aigües subterrànies. Aquests fenòmens són possibles gràcies a la participació del diòxid de carboni (CO2) que aporta un caràcter lleugerament àcid a les aigües que s'infiltren a les muntanyes. Els processos de dissolució de les roques calcàries són el que els geòlegs coneixen com a modelat càrstic (o simplement carst), nom que deriva de la regió del Kras, a Eslovènia, ja que va ser on es van estudiar aquests processos per primera vegada ja en segles anteriors.
Aquestes aigües subterrànies que discorren sobre lleres impermeables minen lentament les capes superiors argiloses fins que per fi es desplomen i deixen un buit cobert per altres capes calcàries que se sostenen per la forma voltada. Les aigües que circulen sobre la volta, carregades de bicarbonat de calç, es filtren lentament per les esquerdes i donen lloc als fenòmens següents:
- Quan la gota d'aigua apareix al sostre de la caverna, diposita al voltant, pel despreniment de l'àcid carbònic excedent, la matèria calcària que portava en dissolució, i que és la que de mica en mica formarà l'estalactita.
- Quan la gota cau, encara conserva bicarbonat de calç, i aquesta gota, al mateix temps, es va depositat al terra per formar l'estalagmita.
- Amb el pas del temps, aquestes dues concrecions arriben a unir-se i formen una veritable columna amb unes formes capritxoses i fantàstiques.
La dissolució de la roca per les aigües subterrànies, en presència de diòxid de carboni (CO2), és el procés que ha donat origen a la formació de la cova (modelat càrstic). Aquest mateix procés químic és el responsable de l'exuberant decoració natural de la cova (estalagmites, estalactites, etc.), ja que la reacció química és reversible; és a dir, que pot anar en un sentit o en l'altre. D'aquesta manera, el mateix carbonat càlcic que les aigües d'infiltració han anat dissolent, passa a dipositar-se a l'interior de la cova, en invertir-se el sentit de la reacció química.
D'aquesta manera es generen dipòsits calcaris espectaculars com les estalagmites (creixen al terra) que són molt conegudes, les estalactites (pengen del sostre), les columnes (unió d'estalactites i estalagmites), colades (capes calcàries que s'han creat sobre parets o terres), i els domassos o banderes (que creen formes bombades que pengen del sostre). Tots aquests precipitats calcaris són coneguts pels geòlegs amb el terme general d'espeleotemes. Tots aquests espeleotemes, que podríem qualificar-los de clàssics, creixen seguint directrius verticals imposades per la força de la gravetat, que controla el degoteig i el flux de les aigües d'infiltració.
Cal destacar un espeleotema molt rar a les coves càrstiques del planeta, denominat discs o escuts (superfícies circulars inclinades), però molt abundants a les Coves d'Artà, que prenen unes mides realment espectaculars. Alguns exemplars són presents a les proximitats de la Reina de les Columnes, així com al Teatre i a la sala de les Banderes.
D'altra banda, són molt interessants els sobrecreixements cristal·lins d'aspecte bulbós que s'observen en algunes sales com el Purgatori, on es hi ha la formació coneguda com el Baptisteri, o el sector que comprèn la sala del Teatre i la zona d'accés a la sala de les Banderes. Aquests espeleotemes registren alineacions horitzontals que corresponen a episodis d'inundació freàtica de la cavitat, que van ocórrer durant estadis de nivells marins elevats que van tenir lloc durant el miocè superior i el pliocè, ara fa entre 3 i 6 milions d'anys.
Una pregunta que amb freqüència es plantegen els visitants és la taxa de creixement dels espeleotemes, un aspecte del qual és molt difícil fer-ne generalitzacions, tot i que, en general, el creixement sol ser de pocs mil·límetres per mil·lenni. De totes maneres, a les Coves d'Artà no s'observen formacions abundants encara en fase de creixement. Del contrari, es tracta de dipòsits bastant antics i inactius que es van formar com a mínim al pleistocè inferior o al pliocè, i en alguns casos al miocè superior, com és en alguns exemplars que estan recoberts pels precipitats calcaris freàtics de l'edat pliocena.
En conclusió, hi ha molts factors fisicoquímics que influeixen en la formació dels espeleotemes com són, entre els més importants, la pluviometria (abundància o escassetat de pluges), la temperatura, la concentració de CO2 a l'atmosfera de la cova, etc. Aquests factors controlen tant la magnitud de l'ornamentació dels espeleotemes, com la velocitat de formació d'aquests.
Tot i que l'edat de la roca sigui d'entre 175 i 150 milions d'anys, la formació de la cova és un fenomen molt més recent, ocorregut en els darrers 15 milions d'anys. A partir d'aquesta data, quan les muntanyes de Mallorca es troben ja estructurades, les aigües de pluja comencen a formar una sèrie de buits i conductes subterranis per la dissolució de la roca calcària.
Al pliocè inferior, fa uns 5 milions d'anys, la cova ja està formada i decorada amb abundants espeleotemes. Més tard, al pliocè mitjà, entre 4 i 3 milions d'anys, la cova queda inundada a causa de les pujades successives del nivell marí, que originen els espeleotemes freàtics bulbosos presents a la cavitat.
Durant el pleistocè, els darrers 2,6 milions d'anys, la cova assoleix l'aspecte actual, amb l'obertura de l'espectacular entrada als penya-segats del Cap Vermell.
Al setembre de l' any 2019 Coves d'Artà va ser notícia per l'estudi publicat a la prestigiosa revista Nature, va ser portat a terme per un equip internacional d'investigadors que inclou a membres de la Universitat dels Illes Balears (UIB), la Universitat de Nou Mèxic i la Universitat de Columbia.
L'anàlisi d'una sèrie de dipòsits trobats a l'interior d'aquestes espectaculars formacions geològiques mostren que fa 3,3 milions d'anys el nivell de la mar era setze metres més alt que ara. I la temperatura llavors era només entre dos i tres graus més càlida que en l'era preindustrial, quan els canvis en la temperatura no tenien encara influència humana.
Conèixer els climes de el passat aporta una valuosa informació per desenvolupar models de predicció que ajudin a realitzar projeccions de futur amb un menor grau d'incertesa.
Llegir l'article
"Joan J. Fornós y Joaquín Ginés, de la Universidad de las Islas Baleares y Societat Espeleològica Balear, y al fotógrafo Miquel Àngel Gual, de la Societat Espeleològica Balear y Societat d'Història Natural de les Balears."